Comment arriver
8. L’arc
El arco
La muralla d’Hernani
Cinc eren els accessos originals a la vila emmurallada d’Hernani. Els principals es van enderrocar entre el 1855 i el 1856 i estaven situats al final dels carrers Kale Nagusia i Andre kalea. Una tercera entrada s’ubicava sota l’antic ajuntament, a prop de la confluència d’aquests dos carrers. Les dues portes restants comunicaven el carrer transversal (actual Felipe Sagarna “Zapa” Kalea) amb l’exterior. Precisament, aquest senzill arc ogival és l’única entrada que en queda. Encara conserva el forat que servia per barrar la gran porta.Les contundents parets de la muralla mesuraven fins a 1,30 metres d’amplada i 5 metres d’altura, i estaven concebudes per suportar els atacs provinents de l’exterior. Però eren més que això; durant l’edat mitjana la muralla estableix el límit entre dos mons: la separació entre l’ordre i el món salvatge; la protecció i el perill; el món urbà i el món rural. Alfons X «el Savi», al segle XIII, defensava el terreny interior com si fos sagrat, una frontera magicoreligiosa, que els protegia, tant de l’enemic infidel com d’epidèmies i malalties. Els habitants de l’interior, després de convertir-se en burgesia, tenien una jurisprudència pròpia i gaudien d’uns privilegis que no tenien els forans. De la mateixa manera, qualsevol comerciant que volgués vendre dins de la muralla, havia de pagar impostos.
Amb el pas del temps, aquells murs van perdre la seva funció defensiva i es van convertir en un obstacle per al desenvolupament urbanístic, per la qual cosa la majoria es van enderrocar. A mesura que la població augmentava, els edificis creixien en altura, es creaven accessos entre carrers i s’obrien finestres i portes a les gruixudes parets de pedra. A més, els habitatges van ocupant el tram existent fins a la muralla i, pràcticament, la fan desaparèixer fins a formar l’Hernani actual.
Al costat de l’arc, a l’exterior, podem trobar restes d’una anècdota sorprenent: al nostre abast, testimonis de la II Guerra Carlina (1872-1876), podem veure dos projectils de canó, ambdós sense explotar i probablement llançats des d’una bateria habilitada a Santiagomendi (Astigarraga).
